Cooperativisme al servei de la medicina social
A l’anomenada Espanya buidada, tenir un metge a prop o accedir a un tractament no sempre és senzill. Pobles amb pocs habitants i carreteres sinuoses fan que moltes persones grans recorrin desenes de quilòmetres per arribar a l’hospital més proper. En aquest buit, on el model públic es veu desbordat i el privat no troba rendibilitat, les cooperatives de salut en zones rurals han demostrat que una altra manera d’organitzar l’assistència és possible.
Més que un recurs assistencial, les cooperatives de salut en zones rurals es converteixen en una veritable àncora demogràfica: si hi ha metge, la gent es queda. Si no, marxa. Fa anys que molts territoris pateixen aquesta equació tan senzilla i brutal.
El cooperativisme sanitari a Espanya enfonsa les arrels en la tradició de les mútues i les societats d’ajuda mútua. La seva diferència essencial comparat-lo amb altres models és que els mateixos usuaris i professionals també en són els propietaris. En lloc de distribuir dividends, les cooperatives reinverteixen excedents per millorar els serveis, la tecnologia i les condicions laborals.
Exemples com la Fundació Espriu —que agrupa entitats com Asisa o SCIAS—mostren la força d’aquesta fórmula a gran escala, ja que atenen milions de persones. Però on més nítida es percep la seva utilitat és en les coses petites: a comarques de cobertura difícil, en projectes de proximitat que garanteixen pediatria, atenció primària o fins i tot serveis especialitzats als qui altrament en quedarien fora.
Un cas inspirador és Pediatria dels Pirineus, a l’Alt Urgell. Allí, la creació d’una cooperativa va permetre retenir pediatres i assegurar l’atenció continuada en una zona que havia vist marxar els seus professionals. Gràcies a aquesta fórmula, famílies que abans s’havien de desplaçar fins a Barcelona per a una consulta infantil avui disposen d’un servei estable i proper.
Les cooperatives de salut en zones rurals no s’han limitat a replicar models urbans en territoris amb menys habitants. La seva força rau en la innovació adaptada al context.
A Terol, projectes de telemedicina i rehabilitació virtual permeten que la gent gran s’exerciti i rebi seguiment sense sortir de casa, cosa que combat el sedentarisme i la solitud. Les unitats mòbils d’atenció sanitària, impulsades en col·laboració amb cooperatives i entitats socials, també han esdevingut una eina per apropar diagnòstics i revisions a pobles petits on no hi ha centre mèdic permanent.
L’altra gran xarxa que assegura salut a cada racó del país és la de les cooperatives farmacèutiques. Bidafarma o Cofares, propietat dels mateixos farmacèutics, garanteixen que fins i tot la farmàcia més aïllada rebi medicines diàriament. A molts pobles de l’Espanya buidada, la farmàcia és l’únic servei sanitari estable, i sense la logística cooperativa hauria hagut de tancar.
El cooperativisme sanitari demostra que la salut no és només un servei: també és la condició perquè un territori continuï viu. Allà on s’assegura l’atenció mèdica, es frena la despoblació i es genera ocupació local.
Les cooperatives de salut en zones rurals no competeixen amb el sistema públic, el complementen. Actuen com aquella tercera via que aporta flexibilitat, proximitat i sostenibilitat. I ho fan en coherència amb un principi bàsic: la salut és un dret, no un negoci.
En temps de bretxa demogràfica i envelliment, apostar per aquest model significa reconèixer que el benestar no pot dependre del codi postal. Que fins i tot als pobles més petits hi ha d’haver metges, cures i medicines. Que l’Espanya buidada té futur si la salut es converteix en un projecte compartit.
L’economia social no és un eslògan: és una pràctica que obre portes. Quan parlem de les oportunitats laborals que genera l’economia social, parlem de cooperatives i d’empreses que converteixen inclusió en ocupació estable, milloren la qualitat de l’ocupació i sostenen territoris que semblaven no tenir futur.
Les cooperatives es mouen en terrenys on l’eficiència no es pot apartar dels valors i la participació democràtica. Per això, quan es pensa en IA per a cooperatives, el debat gira menys al voltant de la tecnologia pura i més sobre com integrar-la sense renunciar a la identitat col·lectiva.