Lluny de ser un nínxol, el model uruguaià demostra com un marc legal sòlid i el compromís estatal poden garantir el dret a un habitatge digne, fomentant al mateix temps una profunda cohesió social.
La història d'aquest èxit es remunta a la Llei Nacional d'Habitatge de 1968. Aquesta legislació va ser visionària en reconèixer i donar suport a les cooperatives com una via legítima i preferent per a la solució habitacional. En lloc de limitar-se a construir habitatges socials de manera vertical, l'Estat uruguaià va optar per un model que apodera el ciutadà: el sistema d'ajuda mútua. Aquest enfocament no només aborda la necessitat de sostre, sinó que també transforma els beneficiaris en protagonistes i administradors del seu propi patrimoni.
Autogestió i esforç compartit
El cor d'aquest model rau en l'autogestió i l'esforç compartit. Les famílies que integren una cooperativa d'ajuda mútua s'organitzen per participar activament en la construcció de les seves futures llars. Durant anys, els cooperativistes aporten hores de treball físic –juntament amb l'assistència tècnica professional finançada per l'Estat–, cosa que redueix significativament els costos de construcció. Aquest procés genera un valor afegit intangible: el capital social. En construir junts, els veïns forgen llaços comunitaris forts, essencials per a la convivència i l'administració posterior dels complexos habitacionals.
El paper del govern és fonamentalment el de facilitador i finançador, no el de constructor directe. L'Estat, a través del Fons Nacional d'Habitatge, garanteix l'accés a préstecs a molt llarg termini –sovint 25 o 30 anys– i amb taxes d'interès baixes. Aquesta arquitectura financera assegura que les quotes mensuals siguin accessibles per a famílies d'ingressos mitjans i baixos, cosa que permet que la inversió es reinverteixi en el mateix sistema per beneficiar futurs grups cooperatius. És una eina poderosa per a la redistribució de la riquesa i la lluita contra la desigualtat urbana.
Normes de convivència i ús dels espais comuns
L'impacte social de les cooperatives d'habitatge a l'Uruguai va molt més enllà dels maons i el ciment. Aquests complexos són dissenyats i gestionats pels seus propis habitants, cosa que es tradueix en una major cura de l'entorn i una forta identitat de barri. Els cooperativistes prenen decisions democràtiques sobre el manteniment, les normes de convivència i l'ús dels espais comuns, reforçant el principi de control democràtic dels membres, pilar essencial del cooperativisme.
Aquest model ha demostrat ser notablement resilient. Al llarg de dècades, ha sobreviscut a crisis econòmiques i canvis polítics, gràcies al fet que la llei ha mantingut el seu esperit original. En el context de l'AIC 2025, l'Uruguai ofereix una lliçó clara als governs del món: invertir en marcs legals propicis per al cooperativisme és invertir en solucions a llarg termini i centrades en les persones. El model uruguaià d'habitatge és una prova viva que la cooperació efectiva pot transcendir la política conjuntural per construir un món millor, una llar a la vegada.
