Cooperativisme al servei de la medicina social
Durant dècades, la figura de l'artista s'ha venut sota el mite del “geni solitari”: aquest creador que, des del seu estudi o escenari, lluita contra el món perquè la seva obra sigui reconeguda. No obstant això, darrere del teló, la realitat sol ser menys romàntica. La precarietat, la falta de protecció social i la dependència d'intermediaris han estat el denominador comú de les indústries creatives. Fins ara.
Avui estem assistint a una transformació silenciosa però imparable. Farts de les regles d'un mercat que prioritza el benefici sobre l'expressió, milers de creadors han decidit que la millor manera de protegir el seu talent és compartint-lo. No es tracta només de fer art, sinó de gestionar l'art. Ha nascut la rebel·lió de la gestió col·lectiva.
El cooperativisme cultural no és una utopia; és una resposta pragmàtica a un sistema que sovint ignora les necessitats dels treballadors intermitents. En una cooperativa de cultura, el fotògraf, el músic, l'actor i el dissenyador deixen de ser peces soltes per a convertir-se en copropietaris d'una estructura legal que els dona força.
Per què és això una rebel·lió? Perquè trenca la jerarquia tradicional. Aquí, el poder no resideix en l'accionista que posa els diners, sinó en el creador que posa el treball. El principi d' "una persona, un vot" retorna la sobirania als qui realment generen el contingut cultural.
Per a entendre aquest moviment, cal mirar exemples que ja estan canviant les regles del joc, com Smart (Bèlgica i Espanya), potser l'exemple més robust a Europa. Funciona com una xarxa de suport mutu que permet als artistes facturar els seus treballs de manera legal, garantint-los accés a la seguretat social i una gestió administrativa que, de manera individual, seria inassumible. D'aquesta manera, han convertit la burocràcia en una eina de protecció.
Un altre cas destacable és el de Cinema Ciutat (Mallorca); quan les lleis del mercat van dictar que el cinema d'autor ja no era rendible, la ciutadania i els treballadors es van rebel·lar, van formar una cooperativa per a salvar les sales i avui és la mateixa comunitat la que decideix què es projecta, demostrant que el públic no vol ser un mer consumidor, sinó un agent actiu.
Per part seva, amb Orsai (l'Argentina) Hernán Casciari i la seva comunitat van demostrar que es pot produir literatura, cinema i periodisme d'altíssima qualitat sense publicitat ni grans segells darrere. El seu model de finançament pels lectors és la prova que, quan el talent es gestiona directament amb la comunitat, els intermediaris sobren.
Aquesta rebel·lió no sols tracta de números o contractes; tracta de valors. En gestionar el seu propi talent, els artistes poden permetre's alguna cosa que el mercat tradicional sol prohibir: la llibertat ètica. Poden triar projectes amb impacte social, poden garantir salaris dignes per als seus tècnics i poden assegurar que la propietat intel·lectual romangui en mans de qui la va crear.
En l'última dècada, la indústria tecnològica ha experimentat un creixement sense precedents, però també ha enfrontat reptes estructurals quant a la retenció de talent i la gestió ètica de les dades. En aquest context, un model amb segles d'història està emergint com la solució més innovadora per als desafiaments del segle XXI: el cooperativisme de plataforma.
Mentre les grans tecnològiques protagonitzen onades d'acomiadaments massius malgrat reportar beneficis rècord, un moviment silenciós està redefinint les regles del joc en el sector digital. Les cooperatives tecnològiques proposen una cosa radical en la cultura del Silicon Valley: que els treballadors siguin amos d'allò que construeixen.