El model cooperatiu aplicat a l'esport no és una utopia romàntica; és una realitat que ha demostrat ser resilient i capaç de competir a l'elit. Mentre les Societats Anònimes Esportives (SAD) prioritzen el benefici de l'accionista, les cooperatives de futbol —o els clubs de propietat dels seus socis— prioritzen la sostenibilitat, l'arrelament territorial i la identitat social.
El model alemany i l'èxit de la propietat col·lectiva
Un dels referents més sòlids a nivell mundial és el futbol alemany. Allà impera la famosa regla del “50+1”. Aquesta normativa de la Lliga Alemanya de Futbol (DFL) estableix que, per obtenir una llicència de competició, el club matriu ha de posseir la majoria dels drets de vot. Això garanteix que els aficionats —els socis— mantinguin el control sobre les decisions estratègiques, evitant que inversors externs prenguin el comandament absolut. La regla del 50+1 és la garantia que el futbol alemany continua pertanyent a la gent i no als mercats.
Aquest sistema ha permès que la Bundesliga mantingui els preus de les entrades més baixos de les grans lligues europees i els nivells d'assistència més alts. No és casualitat que clubs com el Bayern de Múnic, amb més de 290.000 socis, operin sota una estructura on el club social és el propietari majoritari. Aquí, l'èxit econòmic no és la finalitat última, sinó el mitjà per assegurar la competitivitat esportiva i la satisfacció de la seva massa social.
El cas espanyol
A Espanya, el panorama va canviar dràsticament el 1990 amb la Llei de l'Esport, que va obligar la majoria dels clubs a convertir-se en SAD. No obstant això, l'esperit cooperatiu ha ressorgit amb força a través de l'anomenat “futbol popular”. Organitzacions com FASFE (Accionistes i Socis del Futbol Espanyol) promouen la gestió democràtica i la propietat col·lectiva.
Exemples com el Unionistas de Salamanca CF o el CAP Ciudad de Murcia operen sota la premisa d'“un soci, un vot”. Aquestes entitats no busquen el lucre, sinó la preservació dels valors esportius. En l'àmbit estrictament cooperatiu, destaca l'experiència de la Sociedad Cooperativa Galega Club Deportivo Ourense, que en el seu moment va buscar fórmules d'economia social per salvar la identitat del club.
A més, el cooperativisme aporta eines de gestió que el futbol modern sol oblidar: la transparència i la reinversió d'excedents en el planter i la comunitat local. Quan un club es gestiona com una cooperativa, el “client” desapareix per donar pas al “copropietari”, transformant la passió en responsabilitat.
El futur del futbol no té per què estar escrit en els despatxos de les multinacionals. El model cooperatiu ofereix una via per retornar el joc a aquells qui l'estimen. En aplicar els principis de l'Aliança cooperativa Internacional (ACI) a l'esport —gestió democràtica, participació econòmica i compromís amb la comunitat—, el futbol recupera la seva funció social.
