Cooperativisme al servei de la medicina social
Una conferència en el Col·legi d'Actuaris de Catalunya proposa una taxa de solidaritat intergeneracional per a evitar l'expulsió de les persones majors de l'assegurança de salut.
L'augment sostingut de l'esperança de vida, un dels grans assoliments socials contemporanis, està redefinint el funcionament del sistema sanitari i, especialment, el de les assegurances de salut. Aquesta és una de les principals conclusions exposades per Víctor Molina, responsable actuarial d'Assistència Sanitària, en la conferència “El repte de la longevitat en les assegurances de salut”, organitzada pel Col·legi d'Actuaris de Catalunya.
La transformació demogràfica actual –marcada per una societat més longeva i amb necessitats mèdiques creixents– ha portat la majoria de les asseguradores a impulsar models de prima basats en la personalització del risc individual: edat, historial clínic, hàbits o ús previst dels serveis. Aquest enfocament, si bé maximitza l'eficiència econòmica a curt termini, té un impacte directe sobre els col·lectius més vulnerables.
Segons Molina, “la personalització extrema trenca amb la lògica fundacional de l'assegurança com a mecanisme de protecció mútua. Quan les primes augmenten de manera exponencial amb l'edat, s'acaba generant un efecte d'expulsió en el moment de la vida en què les persones més necessiten l'atenció mèdica”.
En la conferència es va evidenciar que aquest efecte d'expulsió no sols té implicacions individuals, sinó també col·lectives: persones que, una vegada jubilades i amb ingressos més limitats, es veuen incapaços d'assumir primes creixents i, per tant, queden fora del sistema privat en el moment de màxima vulnerabilitat.
Això provoca desprotecció sanitària i dependència exclusiva d'un sistema públic amb problemes d'accessibilitat, a més de retards en diagnòstics i tractaments, amb riscos clínics associats i impacte emocional, en sentir-se les persones excloses després de dècades mantenint l'assegurança. Una altra conseqüència és la pressió addicional que provoca sobre el sistema públic, que ha d'assumir pacients d'edat avançada amb necessitats més complexes.
En un context de desigualtats territorials creixents i d'un augment constant de la població de més de 70 anys –que ha pujat 9 punts percentuals des de 1975–, aquest fenomen adquireix una dimensió especial.
Davant aquest escenari, Assistència Sanitària aplica una fórmula diferent. L'entitat, creada per metges amb vocació de servei al pacient i controlada per una cooperativa, manté un model d'actualització de primes que evita que la quota s'incrementi per l'ús individual dels serveis. La pedra angular d'aquest sistema és la taxa de solidaritat intergeneracional, un mecanisme que redistribueix parcialment el cost del risc associat a l'edat.
Aquest mecanisme d'efecte modulador permet, d'una banda, reduir la corba d'augment de la prima en edats avançades, fent-la assumible i estable. Per un altre, evita l'expulsió dels assegurats majors, preservant la continuïtat assistencial i, finalment, manté l'essència mutualitzadora dde l'assegurança, basada en la idea que tots envellim i tots podem necessitar protecció en algun moment.
Pesi al menor atractiu en termes d'eficiència econòmica o maximització de beneficis, el Dr. Ignacio Orce, president d'Assistència Sanitària, defensa que optar per aquesta fórmula “és un acte de responsabilitat col·lectiva i de sostenibilitat del mateix model de salut”. També afirma que “la solidaritat intergeneracional pot restar-nos competitivitat en els segments més joves enfront d'asseguradores que apliquen primes estrictament personalitzades, però no es tracta que uns paguin per uns altres, sinó que tots contribueixin a un sistema que els protegirà en el futur”.
Des d'un punt de vista sectorial i actuarial, la millor gestió del risc de longevitat no pot basar-se només en voluntats individuals. Si unes poques entitats apliquen fórmules solidàries, es genera una antiselecció que les penalitza en la captació d'assegurats joves, mentre que les que aposten per models estrictament personalitzats continuen fomentant l'expulsió dels més vulnerables. La sostenibilitat del sistema privat de salut requereix una reflexió sectorial i reguladora que asseguri que la salut privada continuï sent un complement sòlid del sistema públic i no un espai excloent.
L'enquesta del Consell de Col·legis de Metges sobre els professionals de la medicina privada situa, per desè any consecutiu, Assistència Sanitària com l'entitat més ben valorada. El resultat revela un sector satisfet amb l'autonomia que ofereix la medicina privada, però crític amb les retribucions i la relació amb la resta d'asseguradores.
Les noves eines tecnològiques tenen la capacitat de millorar l’atenció sanitària i permeten a les cooperatives reduir despeses, les quals es poden reinvertir per millorar la qualitat assistencial.